Mágico González i la mà de Gail

Mágico González - Foto: http://conddedeporte.com/

Tanco els ulls, els torno a obrir i no sé el què he vist. Una jugada, només una jugada. Una melena negra sobre una samarreta groga amb pantalons blaus cavalcant a dins de l’àrea, desbocat. És un Cadis-Betis, i també és literatura. El Cadis perdia i acabaria perdent a domicili; fet que encara fa més fantàstic el moment. El Mágico González agafa el refús d’un company a la frontal. Intenta controlar la pilota que li queda frenada en un Benito Villamarín amb l’herba alta i castigada del 87. Tot molt vintage.

Avança, quan de reüll veu la sortida en falç de Salva, el porter bètic, i li passa pel cap fer aquella meravella. Amb el taló, aprofitant la inèrcia de la mateixa pilota, aixeca aquella paràbola màgica cap a la porteria rival. Repeteixo, amb el taló. No hi ha porter, només defenses. En concret un, Gail. És, era o podria haver estat, el gol de la temporada, o de l’any. Gail veu passar la pilota per sobre quan amb un acte que es manté en una línia molt fina entre la responsabilitat i la mala educació posa la mà per evitar-lo. Una mà de sacrilegi. Una mà de judes. 

Una mà que hagués pogut espatllar tants i tants gols. No imagino què hagués passat si una mà s’interposa entre el l’últim xut de la jugada de Maradona contra Anglaterra a Mèxic, si una mà apareix en el míssil teledirigit de Roberto Carlos a França, o a la xilena de Rivaldo al València, o en tants i tants grans gols que s’han marcat sense una mà defectuosa.

Va ser penal. I Mágico el va marcar. Però això ja no comptava. El partit es va perdre i el millor gol de l’any es va quedar en una mà, la de Gail. Ni oblit, ni perdó.

Tengo una tontería en el coco: no me gusta tomarme el fútbol como un trabajo”
‘Mágico’ González

Vídeo del taló de Mágico – Minut 3:04

Reportatge-Documental de Mágico González

Djalma Feitosa

Djalminha

El què determina el llegat d’un home moltes vegades no es pot veure a simple vista, és invisible. La frase no és meva, ja m’agradaria. No recordo el lloc d’on ha sortit però va com anell al dit per explicar el fet de deixar empremta.

Moltes vegades només cal un gest, una frase o, com en aquest cas, un detall per saber que aquella imatge et marcarà per sempre. Ho pots veure o no, però la marca ja no s’esborra.

Encara que potser sóc un pèl exagerat i que les meves paraules estan totalment marcades per aquella imatge, ell és això. L’autenticitat del què és autèntic. Un clar empat entre el ‘res gratuït’ i el ‘tot de cara a la galeria’. El somriure d’aquell futbol màgic que va enlluernar una grada castigada per la pluja dia sí, dia també. Cops de cap contra el cor de les normes. Tocs de taló que dibuixaven jugades increïbles. Tècnica i classe amb dosis petites per no morir d’una sobredosi de subtilesa.

La burla feta amb la pilota fa menys mal. ‘O Mago’, quan tornaràs a fer una ‘lambretta’?’

Djalma Feitosa, ‘Djalminha’

Il·lusions

 

schweinsteiger

El seu pare, un petit empresari d’Oberau Village (regió situada molt a prop de la frontera amb Àustria), sempre els va intentar inculcar l’amor per el Fußball. Tobias, a part de ser futbolista, tenia la il·lusió de ser policia federal. Bastian, amb el mateix somni esportiu que el seu germà petit, va estudiar per Bürokaufmann (administratiu).

Als tres anys d’edat van començar una aventura pels camps de futbol alemanys que ningú es podia esperar. Un cognom quasi impronunciable per la resta d’Europa -Schweinsteiger- començaria a sonar amb força durant l’any 2002, després del debut del germà gran. Amb el temps Bastian acariciaria els altars dels déus futbolístics del seu país en més d’una ocasió. Moltes oportunitats perdudes per un jugador de 28 anys durant els últims 5 anys. Moltes il·lusions frustrades. Semifinalista en dos Mundials (2006, 2010), finalista en una Eurocopa (2008) i dues finals de Champions (2010 – 2012) que van acabar en no res; en un segon lloc valuós però alhora insuficient.

N’estic segur que ahir –25 de maig de 2013–, a Wembley, Bastian sabia que era una de les seves últimes oportunitats per conquerir un dels grans títols. N’estic segur que en veure el marcador empatat a 1 gol al minut 85 moltes emocions li van passar pel cap. La por a perdre, la maleïda por. El seu partit discret, fins i tot trist. Les sensacions que va sentir l’any any anterior quan, després de perdre davant del Chelsea a casa, estava de genolls mentre veia les seves pròpies llàgrimes com queien sobre la gespa de Munic. Allò potser seria com les altres finals; el faria més fort, el faria tornar a lluitar un altre cop per tornar a les finals, des del primer partit.

Però no, la Champions tenia un deute amb l’equip muniquès i tot gràcies a aquell petit empresari de Oberau Village.

Luther Blissett i la història d’una rivalitat

Luther Blissett

Hi ha molts mites que envolten la temporada que va passar Luther Blisset a l’AC Milan. Una de les més sonades, i quasi impossible per inversemblant, és que els italians creien que el jugador que firmaven era John Barnes, un dels millors extrems de la història del futbol anglès.

Blisset va ser un jugador britànic d’origen jamaicà que va passar amb més pena que gloria per un dels dos equips més grans de la regió de Llombardia marcant només 5 gols en 30 partits (temp. 1983) després de fer unes grans temporades al Watford, on va passar els millors anys de la seva carrera i on va tornar a jugar anys més tard.

Encara que sembli increïble, un d’aquells 5 gols el va convertir en un mite. No va ser un gol que donés un títol al Milan, no va fer entrar l’equip a la Copa d’Europa ni ningú va guanyar cap final gràcies a ell. Va ser un gol que el va fer un mite del Livorno, que en aquella època sobrevivia a la Serie D mentre que el seu rival històric, el Pisa Calcio, lluitava per mantenir-se a la Serie A.

Era la última jornada de la temporada 1983-84. Milan-Pisa. Els rossoneri no es jugaven res. El Pisa, en canvi, s’ho jugava tot. Una derrota significava el seu descens. Luther Blisset, amb el 9 a l’esquena, va marcar el gol d’una de les victòries més intranscendents de la història del Milan i una de les més recordades per l’afició obrera del Livorno. La rivalitat futbolística més pura es demostra en aquestes circumstàncies. L’alegria davant de les fatalitats dels teus rivals i en el fons, molt en el fons, la tristesa de no haver pogut ser tu mateix el botxí.

Avui els aficionats livornesos encara parlen de Blisset com il quinto moro, fent referència a l’escultura i símbol de la ciutat, el Monument dei Quatrro Morique representa a Ferran I de Toscana en una columna subjectada per quatre esclaus negres. El mite havia nascut.

*Actualment el Pisa Calcio juga a la Tercera categoria del futbol italià (Lega Pro Prima Divisione) i el Livorno té l’ascens a la desitjada Serie A molt a prop quan només falten dos jornades. 

(Com a curiositat) El seu nom –Luther Blisset– també ha estat utilitzat com a pseudònim d’un col·lectiu d’artistes i activistes europeus i americans difícils de classificar ideològicament però etiquetats com marxistes autònoms, altermundistes i llibertaris [+info].

Font: Futbolistas de izquierdas, Quique Peinado.

*Entrevista a Luther Blisset – Sky Sports

*Luther Blisset, anarchist hero – BBC

Els nens de Ferguson

kids

A Alan Hansen, exjugador de futbol escocès i comentarista de la BBC des de fa més de 10 anys, encara li recorden les seves paraules quan hi ha algun juvenil que destaca a les alineacions de la Premier. Ell havia estat central del Partick Thistle, Liverpool i de la selecció d’Escòcia. Actualment és un conegut columnista i comentarista futbolístic de premsa i televisió i és famós, sobretot, per les seves crítiques i les seves pixades fora de test.

Com a jugador es pot considerar que va arribar a la categoria de jugador històric del Liverpool, equip amb el qual va aconseguir grans èxits durant l’etapa daurada d’Anfield Road. 8 títols de Lliga, 3 Copes d’Europa, 2 Copes d’Anglaterra i 4 copes de la Lliga figuren al seu llarg currículum. La dada. Durant la dècada dels 90 es va convertir en el primer jugador de camp en guanyar la Lliga Anglesa en tres dècades diferents. Va aparcar el futbol el mes de març de 1991 després de patir molts problemes al seu castigat genoll.

Una vegada retirat, els canals de radio i televisió es disputaven els seus anàlisis de partits i ell va saber agafar-se al carro. Hansen ha estat l’expert principal de futbol de la BBC i s’ha guanyat la fama d’analista amb la seva curiosa perspicàcia i les seves previsions, quasi sempre errònies.

La més coneguda, sens dubte, és la frase que va pronunciar després d’una derrota del Manchester United. Era el partit inaugural de la Premier de l’any 1995-96. Aquell estiu Alex Ferguson havia venut tres dels millors jugadors de la seva plantilla: Paul Ince, Mark Hughes i Andrei Kanchelskis; i havia fet pujar del filial a quatre jugadors joves com Paul Sholes, David Beckham, Nicky Butt i Gary Neville. La derrota davant l’Aston Villa per 3 gols a 1 va ser molt dolorosa per tots els aficionats red devils. Alan Hansen, durant l’anàlisi del final del partit va deixar anar la seva famosa frase: “No es pot guanyar res amb nens” (you can’t win anything with kids).

Aquell Manchester United d’Alex Ferguson –conegut com els Fergie’s Fledglings– va acabar guanyant el doblet de Lliga i FA Cup aquella temporada –cal dir que el retorn d’Eric Cantona després de 9 mesos de suspensió va ser clau–, i Hansen, avergonyit, encara recorda una de les seves ‘millors’ previsions quan veu a jugadors ‘massa’ joves entrant en els onzes dels grans equips de la Premier League.

60 Glorious Photos Of Sir Alex Ferguson’s 25 Imperious Years At Manchester United – by Chris Wright

Partick Thistle FC, el tercer equip de Glasgow

Glasgow és la ciutat més gran d’Escòcia i la tercera del Regne Unit, després de Birmingham i Londres. Últimament s’ha parlat molt dels dos grans equips professionals d’aquesta ciutat. El Celtic ha guanyat el Barça a la Champions i el Rangers juga a la quarta divisió escocesa després d’un descens forçat pels deutes.

Jo, si hagués nascut a Glasgow, segurament m’hagués agradat ser del Partick Thistle FC, el tercer club professional de la ciutat. Un equip que viu a l’ombra de la rivalitat d’Old Firm. Un equip que va viure els seus millors anys entre 1940 i 1970, amb tres subcampionats de la Scottish Premier League i un títol de la Scottish League Cup el 1972.

El seu lema el llegeixes quan entres per primer cop a la seva pàgina web: Our badge is our heart, our colours our soul, united we will defense them, for without them – we are nothing. (El nostre emblema és el nostra cor, la nostra ànima són els nostres colors, units els defensarem, perquè sense ells no som res)

La temporada 2003/04 va ser l’última que els Jags van jugar a la primera divisió. Aquell any van acabar en última posició i van baixar a la First Division. Just un any després tornaven a baixar fins a la Division Two. A la temporada 2005-06 van tornar a pujar (van quedar quarts i van pujar en el playoff); el tercer club de Glasgow no podia ser mai tant avall. Actualment lluiten per tornar a l’elit del futbol escocès i estan a davant la taula de la Scottish First Division. 

L’història d’aquest club explica que l’entrenador més famós que mai a dirigit el Thistle, John Lambie, va ser el protagonista d’una de les frases més llegendàries dites per un entrenador. L’escena és la següent. Ell era a la banqueta quan el seu davanter Colin McGlashan va caure malament i va quedar commocionat. El massatgista es va dirigir a ell i li va comunicar que no podia seguir, que el jugador no sabia ni qui era. Lambie el va mirar i la va dir: “Perfecte, doncs diga-li que es diu Pelé i que jugui“.

Així és aquest equip de Glasgow. Així és Escòcia. Cada setmana a les velles grades del Firhill Road –el seu estadi– es poden sentir himnes i cançons en els quals s’odia el Celtic, s’odia el Rangers, no volen saber res de catòlics ni de protestants, i es riuen del Papa i de la Reina.  Si hagués nascut a Glasgow, seria del Thistle.

O Artilheiro de Deus

Baltazar a Balaidos

L’etiqueta de golejador per un davanter és com l’etiqueta de la samba pels brasilers. Agrada i alhora provoca cert respecte. Baltazar Maria de Morais Júnior va portar penjades aquestes dues etiquetes inseparables per tots els equips en els quals va jugar, que no són pocs.

Els seus primers gols els va fer amb l’equip de la seva ciutat, l’Atlètico Clube Goianiense, i més tard al Grêmio de Porto Alegre, amb qui va guanyar el 1r Campeonato Brasileiro després de marcar el gol definitiu. Després d’aquella primera etapa de la seva vida a l’àrea va passar diversos equips de renom de la Lliga brasilera com el Palmeiras, Botafogo o Flamengo.

Cansat de tanta samba i tant poc ‘traballare’ (i encara menys ‘cobrare’), Baltazar va arribar a Europa per Galícia. El Celta i la Ria de Vigo van ser casa seva durant tres anys intensos, descens i pitxitxi inclosos. Més tard arribaria a l’Atlètic de Madrid, on va viure les dues cares que pot tenir un futbolista. Va ser pitxitxi la primera temporada amb 35 gols i va ser suplent preferit de Clemente en la segona. Finalment va haver de marxar d’Espanya després que arribés un tal Schuster (només hi podien haver 3 estrangers per equip).

Però una de les coses que molta gent destaca d’aquell davanter és la seva passió per la religió. Ell va ser un dels primers màxims exponents de la organització ‘Atletas de Cristo’, una ONG cristiana internacional, nascuda el 1984 i adherida a la confessió cristiana evangèlica.

Molts jugadors brasilers i sud-americans professionals no amaguen el seu amor cap a la religió. Maxwell, Kaká, Falcao, Donato o Valerón són només alguns exemples de jugadors o ex-jugadors que formen part de ‘Atletas de Cristo‘. És per això que Baltazar va ser un davanter tocat per les divinitats brasileres i sempre serà recordat pel seu sobrenom: ‘O Artilheiro de Deus‘.

- Grêmio no Brasileiro 1981

- Brasileiro1981,

Paolo Di Canio es posa gelós

La tradició romana explica que els fundadors de la ciutat de Roma van ser Ròmul i Rem (Romulus et Remus), dos germans que van ser nodrits per una Lloba Capitolina fins que foren recollits per un pastor reial. Jo sempre he pensat que cada germà va tenir la seva part de culpa a l’hora de fundar els equips de futbol de la ciutat. Ròmul, com és lògic, va ser un clar fundador de la AS Roma; i Rem, que va acabar assassinat, la SS Lazio.

Molt possiblement, Paolo Di Canio és un descendent molt llunyà de Rem (i òbviament, simpatitzant de la Lazio). Queden pocs personatges com aquests, almenys sobre la gespa. Mites futbolístics marcats políticament i que es fan odiar i estimar a parts iguals per uns i altres aficionats. Les úniques persones que deixen indiferents són les que no viuen amb l’ànima aquest gran esport que buida i omple el pou de les emocions humanes.

Di Canio, que ha jugat a la Lliga Italiana, Escocesa i Anglesa, ara entrena (2012) al Swindon Town, de la Football League Two anglesa. Fa pocs mesos va humiliar el seu porter Wes Foderingham durant un partit i va declarar que era el pitjor jugador de futbol que havia vist mai. I és que un simpatitzant de la ideologia feixista de Mussolini, un personatge que admira, no pot ser de fiar. Porta un tatuatge amb la paraula DVX (Dux) i és un dels membres fundadors del grup ultra Irriducibili de la Lazio, de tendència neofeixista. La seva foto amb el braç alçat i els ulls desencaixats després de marcar a la Roma va aparèixer a les primeres pàgines de tots els diaris del món.

Un ‘tio’ capaç de tot. En un partit li van caure 11 partits per agredir a un àrbitre i en un altre es va negar a marcar un gol amb el porter lesionat a terra. Aquesta setmana Miroslav Klose, davanter de la seva Lazio, ha fet que s’anul·lés un gol després de fer-lo amb la mà però Di Canio s’ha posat gelós.

“Sembla clar que Klose volia enganyar l’àrbitre. Va celebrar el gol però després es va adonar que les càmeres ho havien gravat tot i que quedaria malament. Finalment ha admès el seu error” Paolo Di Canio [Vídeo]